Preparant la pàgina…

L’ESCOLA A SAN CRISTÓBAL

Quan somiàvem amb fer la volta al món, somiàvem també en aprofitar el viatge per descobrir realitats educatives diferents d’arreu. Vam intentar plantejar el projecte a Catalunya però la idea no va acabar d’agafar forma, així que vam decidir que ja ho intentaríem durant la ruta. I així ho vam fer a les Galápagos, concretament a l’illa de San Cristóbal. 

En aquesta illa ens allotjàvem a l’Hostal Albatros, de la senyora Anita, una persona d’aquelles que sempre desprèn energia, amb el somriure permanent a la cara i disposada a ajudar-te sempre que pugui. El segon o tercer dia d’estar dormint en el seu hostal li vam preguntar si hi havia opció de visitar alguna de les escoles del poble. I per una d’aquelles casualitats de la vida, i aquella màgia d’estar en el lloc i moment precisos; per davant del hostal passava l’Eduardo. Ell és un home gran, ja retirat i pare de família. Des que va arribar a San Cristóbal s’ha dedicat en cos i ànima a l’escola Ignacio Hernández. Ell n’és el fundador i l’ex-rector. Així doncs, l’Anita ens el va presentar i en menys de dos minuts ja érem amb ell a dins d’un taxi en direcció a la seva ex-escola. 

El Colegio Ignacio Hernández acull alumnes de secundària, de formació professional i adults a les tardes. Compta amb un equip de més de vint docents que treballen sota la direcció de Doña Margarita, que és l’actual rectora. Ella va ser la que ens va rebre i es va mostrar encantada de deixar-nos compartir amb ells, un dia a les seves aules, poder-ho contrastar amb les nostres i enriquir-nos mútuament. Així que l’endemà, vam quedar ben aviat al matí per poder compartir la jornada escolar amb ells. 

A les set en punt del matí l’escola ja era plena d’alumnes, començaven totes les classes. I nosaltres com si fóssim un alumne més, començàvem la jornada. 

 

CLASSES DE LA MARIONA

Vaig presenciar la classe de Ciències Socials que el professor Iván impartia als alumnes de 12 i 13 anys. Només d’arribar, una de les noies i un dels nois els van venir a buscar perquè anessin a preparar el programa de ràdio que més tard emetrien davant de tot el centre. Així doncs, a la classe només hi van quedar 7 alumnes (4 nois i 3 noies). Els va rebre desitjant-los bon dia i de seguida els va demanar que cadascú agafés la seva cadira i es disposessin en semicercle davant seu. Em vaig presentar i els vaig explicar què feia allà. A tots els feia gràcia que hi fos. Era la novetat. Ningú però, sabia on és Espanya, així que el professor va aprofitar per explicar-los-hi.

L’Iván va iniciar la classe preguntant-los si sabien quin dia era. Cadascú va anar dient la seva però ningú ho va endevinar. Els va explicar que era el dia de l’anti-corrupció i els va demanar si sabien què era. Ningú ho sabia. L’Iván de manera molt senzilla els va explicar que la corrupció és un engany, és fer trampes… Els va posar exemples molt propers a ells de situacions quotidianes perquè s’adonessin que la corrupció existeix a tots nivells i que ell mateixos també han sigut corruptes alguna vegada. Els preguntava si algun cop quan el professor els demanava que entreguessin un treball, havien mentit dient que l’entrega no era per aquell dia, sinó per l’endemà. Els feia veure que ells també havien fet trampes i per tant, havien estat corruptes. I així, van anar sorgint més exemples. També, un dels nois va dir que feia dies havia vist una notícia a casa seva que parlava d’això. Va ser molt interessant perquè l’Iván en tot moment els feia participar i conversar. Els preguntava i d’aquesta manera va ser entre tots que vam anar configurant la definició del que era la corrupció. Com a cloenda, els va demanar que durant uns minuts tots anessin a la seva taula i anotessin en el seu quadern el que per a ells era la corrupció. I aprofitant que jo era allà, els va dir que jo seria el jurat i decidiria quina definició ho descrivia millor. Els va fer llegir en veu alta un per un el que havien escrit. 

Ens vam tornar a posar en semicercle i els va començar a introduir el que és la democràcia. Seguint la mateixa dinàmica d’anar-los preguntant i fer-los partíceps, els va parlar del vot. A Equador hi ha dos tipologies de vot: el facultatiu (nois de 16 i 17 anys, gent major de 65 anys i persones amb alguna discapacitat) i l’obligatori (tota la resta de persones). Torna a aprofitar la meva presència perquè els pugui explicar als alumnes si a Espanya el vot funciona de la mateixa manera.  Mentre parlàvem de tot això, el professor va anar fent anotacions en forma d’esquema a la pissarra. En finalitzar l’explicació, els alumnes el van copiar en el seu quadern. 

I sense adonar-nos-en ja havia passat una hora i mitja i la sirena ens anunciava que la classe finalitzava. Abans però, va fer que tots els alumnes, un per un, s’apropessin a mi a donar-me les gràcies per haver compartit l’experiència amb ells. Després, em va demanar a mi que els ensenyés com ens saludem els espanyols. Als alumnes els feia molta gràcia això dels dos petons. 

 

CLASSES D’EN LLUÍS

Vaig participar a dues classes diferents, a una de matemàtiques i a una d’informàtica del que seria 4t d’ESO. 

En la de matemàtiques l’experiència va ser molt divertida, de bon matí vaig entrar a l’aula i els alumnes estaven inquiets de tenir una persona nova allà. El professor Ignacio em va demanar que em presentés davant la classe i de seguida van començar a treballar. Una de les coses que els feia més riure era el nostre accent diferent en la parla del castellà. La classe anava sobre càlculs amb matrius. La dinàmica es basava en que el professor feia proposar als propis alumnes les matrius i ell definia les operacions. Cada alumne resolia l’operació individualment i un d’ells la resolia a la pissarra. Resulta que mentre van fer sumes i restes de matrius cap problema, però quan van començar les multiplicacions, jo no tenir clar com es feia. En aquell moment alguns alumnes ja m’havien agafat confiança i em demanaven si el resultat de les seves operacions estava correcta. Així que em va tocar en pocs moments recordar i redescobrir com es realitzava el càlcul. Per sort la desorientació va durar poc i vaig poder continuar resolent dubtes als alumnes. Personalment no crec que sigui una mala resposta per un docent no recordo com es realitza aquesta operació, però en el context de visita en el que estàvem, calia tenir uns mínims de coneixements.

Quan ja portàvem una bona estona realitzant operacions, el professor em va demanar que plantegés una operació final amb matrius més complexes. Després de resoldre i quan va sonar el timbre, el professor va demanar als alumnes que em donessin les gràcies per haver participat a la seva classe  i després de tornar-los l’agraïment, ens vam acomiadar.

Pel que fa a la classe d’informàtica, aquesta no es va dur a terme ja que l’aula estava ocupada per uns controls que realitzava el Ministeri d’Educació a tots els docents. Però vaig estar una estona intercanviant opinions i experiència amb el professor Juan. Resulta que els alumnes a aquesta edat ja els fan escollir una especialització professional i alguns havien escollit la d’informàtica. El nivell del que feia era equivalent al d’un cicle formatiu, ja que feien programació amb Java d’aplicacions d’escriptori complexes i amb bases de dades. Tot plegat em va semblar molt interessant i amb un caire molt pràctic pel futur d’aquells alumnes en els seus llocs de treball.

 

Cap a quarts de deu del matí, ens van demanar que anéssim al pati. Allà hi havia tots els docents i alumnes de tot el centre. Emetien en directe el programa de ràdio que fan els alumnes més joves. Felicitaven els aniversaris, donaven el pesam en una de les docents que havia perdut un familiar, i anunciaven les activitats que farien properament per celebrar l’arribada de les festes nadalenques.  

Ja per últim, tots dos junts vam assistir a la classe de cuina pràctica que fan els alumnes de formació professional. En aquest centre educatiu, quan els alumnes fan 15 anys els fan triar entre tres especialitats professionals. Poden escollir entre cuina, agència de viatges o informàtica.

En aquest cas, vam assistir a una classe amb alumnes de 15, 16 i 17 anys de l’especialitat de cuina. Durant la setmana, a més de rebre classes de matèries bàsiques com llengua, matemàtiques i d’altres, tenen tres hores de cuina. Dues són teòriques i és quan la professora els explica com cuinar el plat. A la sessió dels divendres al migdia, ells ho posen en pràctica i el preparen. 

A la classe pràctica els alumnes han d’anar vestits de cuiners i amb el cabell ben recollit en un barret. Abans de deixar-los entrar a la cuina, la professora repassava un per un que estiguin ben equipats. Aquesta setmana havien de parlat dels sucs (jugos) naturals de fruites. La professora els va organitzar en grups de tres, quatre i cinc alumnes i els va demanar que cada grup escollís i elaborés un suc i un plat que l’acompanyés. Els alumnes havien de repartir-se la compra dels ingredients que necessitarien el dia abans, de manera que quan arribaven a la cuina, ja podien començar a treballar. En aquest cas, la professora també va aprofitar la nostra presència i ens va demanar que féssim de jurat, i valoréssim els plats elaborats pels alumnes. Els va demanar que formalment (així practicaven per quan siguessin cuiners), ens presentin els plats explicant-nos com l’havien cuinat i que ens el donessin a tastar. Normalment, el jurat el configuraven altres docents del centre. Com us podeu imaginar, aquesta va ser una experiència ben divertida. 

En finalitzar la classe de cuina, la professora ens va demanar que anéssim al despatx de la rectora. Allà ens hi esperaven molts dels docents de l’equip i Doña Margarita. Ens volien acomiadar i donar-nos les gràcies per voler compartir amb ells aquesta experiència i per interessar-nos pel seu centre. Ens van deixar amb la boca oberta perquè ens van obsequiar amb souvenirs de les Galápagos i amb un samarreta amb l’estampa de l’escola i els nostres noms brodats. 

L’experiència a l’escola va ser brutal!